Quarta etapa (1885-1909)

Aquesta etapa passarà a la història de Sant Antoni com aquella que anirà més enllà del que havíem pogut imaginar. El nou col·legi de la ronda, ampliat i renovat el 1862, ja comptava amb prop de 1500 alumnes. La demanda de places a finals de segle era tan important que el P. Rector Josep Gispert i el P. Jaume Espasell van pensar en la creació de sucursals allunyades de la ronda de Sant Pau però a l’empara del col·legi de l’Escola Pia de Sant Antoni.

Entrada del xamfrà del carrer St. Antoni amb la Ronda 1884

Entrada del xamfrà del carrer St. Antoni amb la Ronda (1884).

Així, el 1894 neix el col·legi Calassanci, conegut popularment com el del carrer Ample, situat en un palau gòtic que els escolapis havien llogat amb la intenció d’escolaritzar els externs; aquests, que continuaven rebent l’ensenyament de manera gratuïta, havien crescut en nombre i ja no cabien als edificis de la rda. de sant Antoni.

També aquell mateix any es decideix el trasllat de l’internat a un dels pobles situats al nord de la ciutat: Sarrià. En aquest cas es van adquirir uns terrenys a la falda del Tibidabo on es construeix un bell edifici envoltat de jardins i amb tot tipus d’instal·lacions que es coneixerà poc temps després com a Escola Pia de Sarrià.

En efecte, no van caldre gaires anys perquè aquests col·legis nascuts com a sucursals es fessin independents gràcies a l’èxit de l’escola mare: l’Escola Pia de Sant Antoni. Així, amb aquesta empenta carregada d’il·lusions i plans de futur s’arribaria al segle XX.

L'Edifici en la quarta etapa

L’Edifici en la quarta etapa

Pel que fa als continguts educatius d’aquest final de segle, podem veure com Sant Antoni s’adapta ràpidament a les necessitats de la societat catalana i especialment la barcelonina: el comerç, que durant segles ha estat el pal del paller de l’economia al nostre país, esdevé el centre d’atenció dels estudis de la secundària.

L’Escola Pia volia així omplir un buit en els estudis comercials. Aquesta seria una de les més grans aportacions de la nostra escola tant pels continguts com per la metodologia pràctica i moderna, qualitats que avui continuem mantenint.

Gràcies a la recerca del P. Joan Florensa coneixem la dimensió del pla d’estudis comercials que es va aplicar a partir de 1902, en primer lloc a Sant Antoni i poc després a la resta de col·legis. Els responsables del seu disseny i aplicació foren els PP. Tomàs Garí-Montllor i Casanovas i Jaume Torres i Segura.

Així ens ho explica el P. Florensa: “Comprenia quatre cursos i es començà a aplicar el curs 1902-1903 a Sant Antoni, després d’algunes experiències anteriors. Comprenia les matèries pròpies d’uns estudis comercials, principalment l’aritmètica, el càlcul, la comptabilitat o tenidoria de llibres, a les quals se sumava la geografia comercial i industrial, l’estadística, la política, i el dret mercantil; no es descurava la llengua pròpia i, a més, s’accentuava l’aprenentatge del francès, de l’anglès i de l’alemany. Però totes aquestes innovacions no li donarien encara l’aire de novetat pedagògica que realment tingué. L’últim curs era eminentment pràctic: els alumnes s’agrupaven formant empreses que es dedicaven a les diverses activitats mercantils i industrials, i entre elles establien tota mena de relacions com si es tractés d’autèntiques empreses: portaven els llibres que mana la llei (segellats per l’autoritat competent), s’escrivien cartes, es passaven comandes, facturaven, giraven diners, etc… S’imprimí tota classe de paper necessari: cartes, talonaris de xecs, pagarés, factures…; fins i tot s’imprimí moneda. Era l’escriptori escolar.

Moneda escolar

(La suplent de la metàl·lica era de cartró) semblant a la d’ús normal.

A més d’aquesta activitat duta a terme dins l’escola, els alumnes visitaven fàbriques, bancs, tallers… i en donaven testimoni en articles publicats a la revista Ave María. l Sembla també que persones vinculades al món empresarial, o alguns empresaris directament assitien com a “professors” a les classes; aquesta relació els permetia conèixer l’alumnat i oferir-los lloc de treball quan acabessin els estudis.

Aquest model tan nou anava acompanyat d’una nova manera de treballar i aprendre: màquines d’escriure, premses per a copiar, col·leccions de pesos i mesures, mapes murals, laboratoris de ciències, una gran biblioteca de prop de 80.000 volums entre llibres i revistes i, fins i tot, un Museu Comercial.

Tan sols un petit comentari per acabar aquesta anàlisi de la metodologia d’aprenentatge: a dia d’avui, en ple segle XXI, la simulació d’empreses forma part de la nostra oferta educativa; han passat més de cent anys i hem evolucionat molt en els suports de materials i tecnologies, però en l’essencial, allò que que va caracteritzar-nos com a una de les escoles més prestigioses i amb reconeixement universitari, s’ha mantingut gràcies a la seva eficàcia i al seu valor intrínsec, com passa en tot allò que perdura gràcies a la seva bondat.

Capítol a part i no menys important mereix el Parvulari de Sant Antoni. La nostra escola comptava en aquells primers anys del segle XX amb un dels millors parvulistes: el P. Josep Guañabens i Maspons; exalumnes com el Dr. Josep Trueta i el P. Joan Florensa el descriuen com un dels seus millors mestres.

Amb la llibertat per innovar en aquesta etapa de l’ensenyament, el P. Guañabens va introduir el “Mètode Analític” per aprendre a llegir: els nens començarien per les lletres, després les síl·labes, per acabar amb les paraules i les frases. Va publicar una sèries de llibres on donava a conèixer la seva nova manera d’ensenyar; el P.Florensa ens en facilita la bibliografia: La Infancia, libro de lectura para los niños de la clase de los párvulos (Barcelona: Imprenta Elziviriana, 1907,); Las letras, cartilla educativa moderna, lectura sin deletreo. Método objetivo analítico sintético (Barcelona: Elzeveriana, 1912); La niñez (Barcelona: Elzeveriana, 1912, 2a ed.; La adolescencia (Barcelona: Elzeveriana 1908) i Juventud (Barcelona: Elzeveriana, 1910).

El que també resulta sorprenent en aquestes publicacions és que en totes elles hi ha una part dedicada a la lectura i pronúncia del català; aquesta realitat de l’ús de la llengua pròpia en la majoria dels alumnes de l’escola fa d’aquests llibres els pioners en l’aprenentatge d’una llengua que encara no tenia normativa pròpia, fet que com sabem va ser un dels projectes reeixits de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1925) amb la publicació de les regles d’ortografia i el diccionari en llengua catalana a càrrec de Pompeu Fabra.

El P. Guañabens va aconseguir també la col·laboració d’un magnífic il·lustrador per als seus llibres, en Pere Torner i Esquius; així, a més de l’excel·lència metodològica, aquells alumnes externs gaudien encara més de l’aprenentatge. 

En aquest viatge per la història de la nostra escola arribem també al moment de parlar de l’uniforme escolar i la bata.

Als inicis del s. XX i tot i els grans canvis socials experimentats gràcies a les revolucions liberals hi havia coses que no havien canviat gens: la situació social i econòmica dels individus es feia ben evident gràcies al vestit; és per això que els alumnes de l’escoles es podien distingir perfectament, com una prova més de l’estatus de la seva família. En el cas del Col·legi de Sant Antoni trobem els següents: els recomanats vestien gorra amb galó daurat ,i la majoria portava també capa fins als genolls amb esclavina. Els alumnes gratuïts portaven una brusa fosca similar a la dels carreters. Durant el curs 1902-1903, els escolapis, dirigits pel P. Català, van pensar en la conveniència d’incorporar una bata com a uniforme per als alumnes recomanats; i va ser la proposta de la germana del P. Català la que va ser escollida, després de retocar-la una mica, com a model oficial per als recomanats de Sant Antoni. Aquella idea va tenir èxit i l’ús de la bata es va anar estenent per tots els col·legis escolapis i finalment per la resta de les escoles de Catalunya. Tal com ens explica el P. Joan Florensa en el seu llibre: “La bata dels escolapis era l’únic coneixement que alguns pobles tenen dels escolapis és per la “bata” i el seu teixit que és conegut entre els fabricants amb el nom d’escolapi. L’Escola Pia no ha patentat mai aquest teixit i uniforme; és patrimoni col·lectiu.”

gorra de l'uniforme dels escolapis. Finals s.XIX principis del s.XX

gorra de l’uniforme dels escolapis. Finals s.XIX principis del s.XX

En aquest moment de la història la societat busca una manera nova de créixer i de millorar; associacions de tota mena són les que es plantegen reptes i solucions: els escolapis no es queden enrere i l’any 1888 el P. Eduard Llanas crea a Sant Antoni l’Acadèmia Calassància amb el propòsit de continuar la formació dels antics alumnes, ara ja estudiants universitaris, amb la mateixa idea de Sant Josep de Calassanç: Pietat i Lletres.

Ser membre de l’Acadèmia implicava assistir a sessions de formació, tenir cura de la revista, realitzar apostolat, celebracions religioses, així com excursions i activitats d’esbarjo. La llista dels seus membres és més que notable, i en destaquen personalitats de la vida política, com Josep Puig i Cadafalch, Idelfons Sunyol; del món universitari com Cosme Parpal; del món de l’art com els germans Masriera, i tants d’altres

) P.Jaume Català i Comas

També farem esment de diverses congregacions que agrupaven els alumnes segons l’edat: Congregació del Sant Àngel, Congregació menor de la Mare de Déu i de l’Escola Pia i de Sant Josep de Calassanç… totes elles creades pel P. Jaume Català i Comas que, a més, va fundar una revista, com a òrgan de les congregacions: Ave Maria, nascuda l’1 de desembre de 1906 i publicada durant molts anys. (Més informació a La Plega de l’Arxiu, blog de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya)

Temps plens de feina i il·lusions, així podríem descriure el que passava a la nostra escola tan sols enumerant la gran quantitat d’iniciatives de tota mena dutes a terme per mestres, escolapis, alumnes i exalumnes. Pel que fa a les publicacions: La joventut catalanista, 1899; Amor y Fe, 1905, quinzenal, que recollia els millors treballs literaris dels alumnes, a càrrec de Josep Santamaria i Munné, que arribarà a ser sacerdot escolapi; Avant, 1905, mensual, a càrrec dels alumnes recomanats…

Així mateix s’estimulava la creativitat dels alumnes amb exposicions de treballs escolars de tota mena: treballs de fusta (marqueteria), amb paper, cartró, fang, vidre, dibuixos, pintures… Artistes com en Frederic Marès i els germans Masriera en son una bona mostra.

I no es descuidava cap disciplina: sabem que durant el curs 1906-1907 es va construir un gimnàs a l’aire lliure a la cantonada de la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Cera. Tots els alumnes assitien en hores lectives a les classes del Sr. Agustí Montaner, expert en la matèria, fins i tot els alumnes gratuïts. Uns anys abans, el mestre de parvulari P. Guañabens, home molt avançat i gran renovador pedagògic, havia inclòs dins de les classes per als més petits tot un seguit de jocs i exercicis rítmics amb acompanyament musical, a càrrec del P. Lluís Falguera. Així va organitzar festivals rítmics escolars amb gran èxit. Citarem aquí un fragment de la Memòria escolar de 1904: “A la educación física toca despertar y desarrollar en el niño, de una manera armónica y hasta el mayor grado posible de perfección, todas las facultades y aptitudes que han de ponerle en condiciones de cumplir con el alto y noble fin para que Dios le ha puesto en este mundo.” A Sant Antoni no es descuidava res.

Memòria escolar

Barcelona, ciutat de teatres, amb un públic fidel i entès, probablement va inspirar mestres i alumnes a realitzar representacions teatrals d’obres clàssiques així també com d’autors novells; en destaquem les dels PP. Lluís Falguera i Rafael Oliver, amb la col·laboració del P. Josep Aragonés que pintava els decorats i el P. Josep Bové, el professor Antoni Gallargo i el mestre Ballbé que eren els encarregats de posar-hi música.

Justament serà la música el motor de tot tipus de vetllades: recitals de música, de cant, de poesies… Sant Antoni tindrà una coral pròpia dirigida pel P. Pau Gené, que arribarà a assolir èxits com a director de corals i compositor, estrenant el dia 17 de gener de 1896, la seva Missa Monacal. L’afició musical anirà més enllà de les representacions dels alumnes: gràcies a l’activitat social de l’Acadèmia Calassància, s’organitzaran vetllades que agruparan diferents intèrprets d’instruments, músics que voldran anar més enllà, i a Sant Antoni neix la Música de Cambra de Barcelona, amb l’impuls del professor A. Gargallo.

Veiem com l’escola no tan sols ha crescut físicament, la mesura va més enllà del nombre d’aules, d’alumnes, de professors. Sant Antoni ho vol abastar tot, vol ser un lloc on aprendre, on créixer, i no es planteja límits. Tant és així que el 1906 es crea el Centre Obrer Calassanci, que en un primer moment depenia d’una de les congregacions menors i després de l’Acadèmia Calassància. El seu objectiu era el mateix que el d’un ateneu obrer: disposar de local propi, de butlletí, proposar activitats culturals, recreatives, esportives i molt especialment oferir classes nocturnes per a adults (de primària i comerç). El mateix col·legi també ofereix classes nocturnes per a obrers adults. El P. Pau Roca i Borràs en serà el primer professor i tindrà la col·laboració de membres de l’Acadèmia. Així veiem que el voluntariat a la nostra escola és de llarg i profitós recorregut.

Però malauradament, tot aquest esforç de modernitat i eficàcia es va veure tristament estroncat pocs anys després en la revolta més greu que viurà Barcelona l’any 1909, la Setmana Tràgica, que ens deixarà una ciutat cremada i la destrucció de la nostra escola, entre moltes d’ altres. En la secció Fets a destacar ampliem la informació sobre la Setmana Tràgica.