Cròniques de la postguerra

Records de Ricard Julian i Falgà , alumne de l’Escola Pia de Sant Antoni l’any 1939.
El senyor Ricard Julian és un dels testimonis que ens ha ajudat a corroborar quin era l’estat de l’edifici i també, com recorda els qui eren els seus professors, i quin era el seu ànim després de 3 anys de guerra.
El senyor Ricard Julian tenia 10 anys quan va tornar a les classes a l’octubre del 1939. L’escola havia estat retornada a l’orde el mes de maig de 1939, però en un estat tan lamentable que feia impossible iniciar cap tipus de pràctica docent.
El primer que ens comenta aquest exalumne és la impressió que li va causar l’església:  “sense el sostre que havia estat destruït per una bomba: veiem el cel i si plovia havíem d’obrir els paraigües dins l’església.

Així doncs en l’inici del nou curs 1939-1940 l’escola encara mostrava clarament els danys soferts durant la guerra civil. També ens explica que com que l’església estava tan malmesa, els primers mesos anaven a una capella, construïda provisionalment  on ara hi hauria l’actual secretaria, a la planta baixa. Al pati Vell de l’escola s’hi accedia pel vestíbul actual perque les escales del carrer de la Cera estaven en obres. A més a més el pati Vell era més petit perquè el pati cobert en aquell moment no existia. Al pati Vell hi van construir com una mena de mur, per separar el pati de pàrvuls del dels grans.
En Ricard Julian ens explica que els capellans estaven contents i que jugaven amb ells com si fossin un alumne més. I acostumaven a jugar a fútbol arremangant-se les faldilles de la sotana.
També ens explica que els alumnes aprofitaven els pedrissos que havien quedat de les ruïnes com si fossin “forts” per conquerir, i jugaven a fer fora els de dalt.
Cada matí entraven directament al pati abans de pujar a les aules i havíen de passar pel costat de la bandera de la Falange Española , a més cantaven amb la mà dreta estesa i alçada tal com veiem que és la salutació feixista. Acabat l’himne els alumnes pujaven a les aules. El tutor de la classe del senyor Ricard era catalanista i per contrarestar el “Cara al Sol”, en arribar a la classe tornaven a cantar però aquesta vegada el Virolai , la cançó de la Moreneta , verge de Montserrat. Un dia els alumnes de l’Escola Pia Sant Antoni van haver de vestir-se amb l’uniforme de la “falange” i van anar al Passeig de Gràcia, que en aquell moment es deia passeig del General Mola, i van desfilar per davant del “Caudillo”. Dies més tard van omplir, juntament amb altres escoles, el teatre Olympia, en un homenatge que Franco feia a alts dirigents de l’Alemanya nazi. Pel que fa al material escolar és evident que en aquells moments l’escola estava passant per moments difícils i no disposava del que hauria de ser el material propi d’un centre educatiu. Això ens ho confirma en Ricard Julian quan diu que hi havia classes que no tenien cadires per seure, com és el cas de la classe de música. Però el professor de música que era el gran Pérez Moya, autor de sardanes i molt animòs no li donava importància. Tot i la dura crisi que patia l’escola, la direcció potenciava la cultura en els seus alumnes, els portava al teatre, convidaven a les famílies a la missa de benedicció d’animals per Sant Antoni, i també organitzaven excursions i colònies.

I és així com una escola després d’haver estat exemple els anys abans de la guerra, torna a ser-ho després d’aquesta. Amb una capacitat d’esforç i treball màxima. Els escolapis sabien que l’escola pia de Sant Antoni era, per a molta gent del barri, un símbol de vida i de la tornada a la normalitat després de tants mesos de patiments, i això ho van tenir molt clar. Per això no van abandonar aquelles ruïnes, sinó que van decidir, una vegada més transformar aixecar una nova escola per sobre de la runa.

2 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *