Cinquena etapa (1909-1939)

A punt de celebrar el centenari de l’escola, la comunitat escolàpia es troba amb el dolor per la pèrdua de tants anys d’esforç destruïts en només sis dies. Mai abans havien patit una situació semblant ja que les cremes de convents, l’expropiació de béns, les lleis contràries a l’ensenyament religiós, sempre havien respectat els escolapis. Aquell estiu canviaria perla visió que tenien de la realitat del seu barri.

S’havien perdut moltes coses materials, patrimoni històric de gran valor, tot l’arxiu de la província que es guardava a la casa de Sant Antoni, tota la memòria escrita de gairebé 100 anys. Però també és cert que no havia mort ningú, cap sacerdot, ni alumne, ni professor; l’estiu havia evitat que la destrucció del col·legi fos també una tragèdia humana.

En aquest context la província pren la decisió de continuar atenent els alumnes que volguessin començar el curs següent. Els havia encoratjat fins i tot el bisbe de Vic, el Dr. Josep Torras i Bages en rebre el P. Lluís Falguera: ”Han de pensar a reedificar el col·legi: no abandonin aquells barris de la ciutat… Digui al P. Provincial que s’animi i endavant, que la Providència i l’ajuda de Déu els faran sortir amb èxit de la seva empresa”. Tenien molt poc temps per resoldre aquest repte, però s’hi havien compromès.

Així va ser que el curs 1909-1910, van començar les classes en un local llogat al Passeig de Gràcia, en una de les cases situades al cantó esquerre, justament d’allà també naixeria una altra escola: l’Escola de Nostra Senyora carrer Diputació.

I mentrestant, com encarar la reconstrucció del col·legi de la ronda? S’havia salvat la casa de l’Intendent i els alumnes gratuïts externs van tornar a classe a l’inici del curs, però la resta havia quedat molt malmesa. Per finançar les obres, el P. Florensa ens explica en el seu llibre que van rebre ajuts econòmics i donatius de molta gent: antics alumnes, personalitats destacades i gent agraïda; a més de nombroses mostres de suport que els animaven a reobrir el col·legi tan aviat com fos possible. Així ens explica en què va consistir la reconstrucció: “Al pati de la ronda Sant Pau, entre les dues torrasses antigues perllongades fins la ronda i aprofitant les parets mestres que quedaven, s’hi construïren unes aules de planta baixa que es menjaven la meitat del pati, no tenien ni estètica ni gaires comoditats, però serviren en un primer moment. Suposo (no ho confirmo perquè no ho he trobat escrit) que entre els dos edificis esmentats de l’antic solar s’hi enquibiren els gratuïts; els recomanats foren traslladats al passeig de Gràcia.”

Alumnes del curs 1915-1916

Els escolapis van poder reobrir el col·legi el dia 5 d’abril de 1910; un canvi que vindria acompanyat per un nom nou: a partir d’aquest moment el col·legi es coneixeria com les ESCOLES PIES DE SANT ANTONI. La revista Ave Maria adverteix que també han canviat el rètol del carrer: l’adjectiu de Real també passa a la història.

Programa del Tercer festival d’educació física ( on encara consta el nom de “Real Colegio de las Escuelas Pias de San Antón)

seccio i aula cinquena etapa Aules del nou col·legi

Pati recreo  al costat esglesia gotica cinquena etapa Pati que donava a l’església gòtica

De mica en mica tornava la il·lusió i la normalitat, així sabem que es va continuar celebrant la diada de Sant Antoni, encara que en un altar provisional mentre es netejava de runa l’església; i que l’any 1911 una gran nevada va impedir la tradicional desfilada dels Tres Tombs, però els alumnes i veïns van poder gaudir dels salts i acrobàcies de “Rayo”, un mico que pertanyia als escolapis i que havia salvat la seva vida durant l’incendi gràcies a la seva agilitat

  Vista del pati amb sortida al C.de la Cera

El dia de sant Antoni de 1915 seria ben especial: en l’any del centenari es reobria l’església gótica restaurada gràcies a un generós donatiu d’un antic alumne que vivia a Madrid i que va voler restar en l’anonimat; altres donatius van finançar així l’espai més emblemàtic de l’escola. La missa solemne la va celebrar el bisbe de Barcelona, Dr. Enric Reig; la “Missa Mercedària” del P. Pau Gener es va poder escoltar per primera vegada en l’acte de re-inauguració; caldria esperar, però, l’any 1924 per tornar a impartir la benedicció dels animals en la restaurada galilea.

Justament en motiu de la celebració del centenari es va constituir la primera Associació d’Antics Alumnes, presidida per Joan Perpinyà i Pujol que en aquells moments era el president de la Cambra de Comerç. Com que s’havia perdut l’arxiu de l’escola es va fer una crida a través de la premsa perquè s’hi presentessin els antics alumnes; sembla que va tenir un gran ressò i van respondre-hi centenars d’ex-alumnes, però avui malauradament no en disposem de la relació a causa de la destrucció de l’escola durant la Guerra Civil.

Diploma escolar 1917 Diploma dels estudis de Comerç mercantil

Les obres per recuperar o restaurar la totalitat dels edificis de la Ronda van continuar fins al curs 1926-1927; l’antic seminari va ser el darrer. Per aquest nou projecte caldria sacrificar un arbre, l’únic arbre del pati. Pel que sabem era un arbre molt estimat, gairebé una institució per a la gent de la nostra escola; així que se li va dedicar un comiat a l’alçada de l’estimació que li tenien: una fotografia descriu aquest moment

Les obres del nou edifici s’inicien l’estiu de 1927 i la revista Ave Maria, la gran cronista de l’escola, publica el dibuix del que serà el nou edifici.

Projecte nou edifici despres Setmana Tragica

Aquest dibuix ens mostra com la façana ocuparia la totalitat de la ronda des del c. sant Antoni fins al c. de la Cera. Un gran projecte estrenat el curs 1928-1929, que el juliol de 1936 tornaria a patir la violència, aquesta vegada fruit de la guerra civil. En el següent enllaç podrem observar a partir del minut 5:20 l’exterior de l’Escola Pia:  http://youtu.be/UDUZ30XndYg?t=5m24s

 En aquesta etapa, a més de les feines de reconstrucció, els escolapis també van haver de fer front als grans canvis socials que va comportar la proclamació de la 2a República Espanyola, quan l’ensenyament religiós es veuria clarament perjudicat

Excursió cultural a la Tosca (1933)

Per poder entendre millor tots aquests esdeveniments cal explicar quina era la situació de l’ensenyament a l’Escola Pia de Sant Antoni. Citarem de nou el P. Florensa que ho explica de forma clara i precisa: “Els nivells que durant aquest període s’impartiren foren els reglats, com diem ara, és a dir: pàrvuls, primària elemental i superior completa, batxillerat i ampliació de comerç. Els alumnes continuaren dividits en dos grups: els gratuïts i els recomanats, dels quals alguns eren, a més, mig pensionistes. Els gratuïts no feien el batxillerat, sinó comerç; només alguns que semblaven més preparats passaven als recomanats; i a l’inrevés, el comerç no era per als recomanats.

Les classes nocturnes per a joves obrers també es reprengueren el desembre de 1910 a la casa de l’Intendent, no dependents del Centre Obrer, sinó directament del col·legi.”.

Un dels aspectes a destacar a nivell metodològic és el que experimenta la revista Ave Maria, amb un contingut que va més enllà del que s’havia plantejat en el seus inicis. Si consultem la publicació d’aquells anys hi trobarem un contingut relacionat amb el que s’ensenyava a les aules; així podem veure-hi des d’experiments de física i química, fins a lectures per als més petits (amb tipografia més gran), indicacions per a treballs manuals, cançons, lliçons en francès i anglès, articles sobre geografia, filatèlia, religions del món, litúrgia, etc…

Aquesta revista es feia arribar a tots els col·legis escolapis d’Espanya; i la seva confecció, redacció, edició i impressió eren responsabilitat de l’Escola Pia de Sant Antoni. I com sempre, avançant amb els nous temps, el 1911 tant la revista com l’escola s’adhereixen a les noves normes ortogràfiques en llengua catalana inspirades per Pompeu Fabra.

De nou es contagia la bona feina i neixen altres publicacions escolars: Boletín de la congregación mayor (1916-1917), Barcelona calasancia (1919) i, gràcies a Joan Givanel, antic alumne, coneixem l’existència d’El titella, setmanari infantil núm. 1, 19 de març de 1911, que és descrit com: “periòdic bilingüe dedicat als infants, científic recreatiu i instructiu. En l’article de presentació, escriu el director: “En Titella no posarà cap vinyeta que això és fer broma, y jo només vinch pe ra l’instrucció y soch enemic de les chimpleríes: només volem que ciencia y literatura.” Eldirector en fou Josep M. de Riquer, deixeble llavors del Col·legi de Sant Antoni.

Les representacions teatrals tornen a recuperar protagonisme, així com activitats extraescolars de tota mena. I la gran novetat en aquest camp serà el cinema que, des del curs 1918-1919, projectava pel·lícules mudes amb acompanyament musical els dies festius.

sala musica i lectura cinquena etapa Sala de música

L’educació surt més enllà de les aules de l’escola quan a partir de l’estiu de 1923, Sant Antoni decideix organitzar colònies d’estiu per als seus alumnes. Els indrets escollits foren Puigcerdà i Tossa de Mar. La revista del col·legi informa de les excursions que realitzen i per primera vegada els alumnes de diferents escoles pies es troben compartin espai; aquest és el cas de la casa de Puigcerdà on conviuran amb els de Nostra Senyora i els de Mataró.

   Colònies escolars

En l’apartat d’esports, sabem que el 1914 ja existia un equip de futbol a Sant Antoni, encara que no hi trobem cap fet destacable. Sembla que el 1923 es va introduir el beisbol a Barcelona i els seus promotors, Sr. Más, Saprisa i Gros van intentar atreure alumnes però sense gaire èxit. De tota manera, la revista escolar sempre encoratjava els seus alumnes en la pràctica esportiva: esports de mar (natació), o de muntanya (esquí).

En l’apartat d’educació física van continuar amb els festivals de final de curs on els nois podien demostrar les seves habilitats en aquesta disciplina.

Primer basquet 1921 Jugant amb la primera cistella

Capítol a part mereix l’esport que seria considerat el seu preferit per als alumnes i professors: el Bàsquet. Això fou possible gràcies a la introducció que en va fer el P. Eusebi Millan,el curs 1921-1922 ,ell l’havia descobert durant la seva es a Cuba, i aquest fet va donar a Sant Antoni el privilegi de ser el primer lloc d’Espanya on es va practicar aquest esport. Per més detalls, vegeu l’article “El bàsquet a Sant Antoni” en aquesta mateixa web.

Un element també característic de Sant Antoni i d’altres col·legis escolapis era la institució coneguda amb el nom de “ayos”. Es tractava de joves que ajudaven en les tasques escolars en feines com les de suplència, vigilància o acompanyament d’alumnes recomanats, els migpensionistes i els interns. En aquesta etapa sabem que l’escola oferia a exalumnes o nois de fora de Barcelona la possibilitat de tenir casa, habitació i taula parada a canvi d’aquests serveis. Així aquests joves podien cursar estudis universitaris quan no podien comptar amb el finançament familiar. Aquesta institució va ser vigent fins a mitjans dels anys 70. Alguns d’ells van romandre a Sant Antoni un cop acabada la seva formació universitària però ja com a professors titulars.

menjador cinquena etapa Menjador per als universitaris interns

Semblava que els mals temps havien quedat oblidats quan la primavera de 1931 arriba de nou un canvi polític que serà el més important que viu Espanya des de l’inici de l’època contemporània: el 14 de juliol de 1931, es proclama la 2a República Espanyola. Serà un republicà d’esquerres amb grans idees de renovació social, al mateix temps que es reinstaura la Generalitat a Catalunya presidida per Francesc Macià. La població de les ciutats més importants va acollir aquest model polític amb molta il·lusió i amb l’esperança de veure els seus drets assolits per primera vegada. Però la realitat d’un moment econòmicament molt crític a causa de la depressió nascuda del crac borsari de 1929, va impedir que el govern de Manuel Azaña pogués prendre decisions gaire encertades. Pel que fa a la història de la nostra escola ens hem de fixar en concret en els articles de la constitució republicana de 1931, uns articles que atacaven directament l’Església catòlica, que la culpaven dels mals socials dels espanyols i la desposseïen de la seva gran activitat pedagògica, és a dir del control de l’ensenyament.

Els primers mesos es va viure una mica en el desconcert, però de nou els escolapis es veieren, en part, protegits. El curs 1932-1933 l’Escola Pia de Sant Antoni es va convertir en la Mútua Escolar P. Eduard Llanas. A nivell d’organització l’escola passava a dependre d’una associació de pares, els quals contractaven uns Mestres -els escolapis-, llogaven uns locals -les aules de l’antic col·legi-, i en portaven la gestió i l’administració. No conservem cap document al respecte, però sabem per la memòria dels seus exalumnes i professors que la Mútua Escolar va funcionar exactament igual com ho feien abans de l’arribada de la República. Hem de suposar que tant les famílies com la gent del barri s’estimava l’escola i van fer tot el possible per no perdre-la. A més, els dos presidents de la Generalitat durant l’etapa republicana, Francesc Macià i Lluís Companys eren exalumnes de col·legis escolapis, el primer de Vilanova i el segon de Balaguer, així que coneixien molt bé quin era el model d’escola calassància.

Com ja hem avançat, aquesta etapa s’acaba de manera sobtada el dia 19 de juliol de 1936 a les 4h de la tarda quan l’Escola Pia de Sant Antoni és atacada per un grup de milicians de la CNT i la FAI que després d’ocupar-la i detenir els escolapis que no havíen pogut fugir, la convertiran en la seu d’un Ateneu llibertari,”el Faro” fins als Fets de Maig de 1937.

Ateneu llibertari 1936

Entrada principal any 1937 , seu de l’Ateneu llibertari Faros