La Guerra Civil (1936-1939)

"El

Aquest document està elaborat a partir d’una crònica manuscrita feta per un dels Pares de l’orde de l’Escola Pia , el P.Joan Profitós ,que recorda els moments viscuts per la comunitat que vivia a Sant Antoni en els dies en què es va iniciar la revolta obrera que va convertir-se en la Guerra Civil . Amb aquesta crònica sabrem com van fugir de l’escola els escolapis , escapant d’una mort gairebé segura . També viurem de primera mà com els religiosos que estaven a l’escola aquell mateix dia van viure i van sentir els primers compassos de revolució i de desgavell als carrers de la capital catalana. Havia començat la guerra.

Tot començà el 19 de Juliol de 1936 de bon matí…
19 de Juliol
A la matinada ja s’escoltaven molts trets de fusells, segons el Pare Profitós. En sentir que els trets s’intensificaven va decidir anar a cridar als diferents germans perquè es llevessin. El Pare Profitós va obrir la finestra, perquè la llum del sol il·luminés les cel·les. En aquell moment va veure que per la Ronda Sant Pau passaven dues patrulles de soldats però en el mateix moment passà un avió per sobre la façana de l’escola, un avió militar. Els caps respectius de les patrulles que estaven al carrer van fer pujar els militants a la vorera, i van obligar als veïns a que obrissin les persianes. Un quart d’hora més tard, quan la tropa ja havia marxat, va començar un tiroteig molt intens. Alguns dels Pares van celebrar la missa del dia, juntament amb alguns veïns que no perdien la fe, ni tan sols en dies com aquell. Als carrers ningú sortia de casa. Els escolapis de Sant Antoni no entenien res. Des de l’escola van trucar a l’escola Calassanci per saber que estava passant, i per saber si hi havia quelcom que els pogués afectar, i així poder obrar en conseqüència.

El Pare Profitós va intentar parlar amb els pares escolapis, Barbat i Bisbal ,que estaven de servei a l’exèrcit al Regiment d’Artilleria. Es tractava de saber què estava passant. Però el Pare Barbat estava de servei i no podia parlar, i el Pare Bisbal estava deslocalitzat.
Tot i no saber el què estava passant pels carrers de Barcelona, els escolapis tenien un mal pressentiment. Alguns dels germans van decidir vestir-se amb roba de carrer, i posar-se la sotana a sobre, per tal que si passava alguna cosa poder fugir més ràpidament. D’altres no van ser tant previsors i van decidir anar vestits com ho feien cada dia.
El P.Profitós va agafar 36.500 pessetes que guardava la comunitat i se les va posar a les butxaques. Ho va fer amb intencions de repartir-ho ràpidament entre la resta de la comunitat per si el perill s’acostava a les portes de l’escola.

1936 seu sindicats cnt i fai

 

A mesura que passava el dia l’ansietat creixia i els escolapis de la comunitat de l’Escola Pia Sant Antoni anaven d’una punta a l’altra dels passadissos sense saber com actuar.En un moment determinat, un dels escolapis va veure que la Guàrdia Civil i els Guàrdies d’Assalt anaven amb la “chusma”, així designa l’autor de la crònica als militants obrers, cosa que els va desconcertar. Havien tingut la precaució de tancar les portes de l’església i de l’escola per tal d’impedir l’entrada dels rebels. No es podia sortir al carrer perquè contínuament passava gent armada i el soroll dels trets era constant. El nerviosisme augmentava cada vegada més entre la comunitat. El Pare Rector va donar llibertat per que qui volgués sortir de l’escola pogués fer-ho, però ningú no va gosar. El fet de sortir implicava la separació dels religiosos i ara semblava més prudent mantenir-se junts. A més tots ells esperaven a veure si a la tarda, la situació es calmava una mica. Tot i així el soroll de fusells anava en augment. Molts dels trets que se sentien impactaven a la façana de l’escola. El Pare Profitós es preguntà: Son tiros perdidos? O van dirigidos a la escuela? Que pasará?
Aquestes tres preguntes reflecteixen molt la inquietud, la por i el desconcert que s’estava vivint dins de l’escola.
Cap a un quart d’una del migdia el tiroteig va parar i acte seguit es van sentir aplaudiments de la gent del carrer. La patrulla que al matí havia passat per davant de la ronda i que s’havia instal·lat al teatre Olympia, s’havia rendit. Pocs minuts abans de tocar la campana avisant l’hora de dinar, una multitud d’homes armats amb fusells i amb els cascos dels qui s’havien rendit anteriorment, corrien i caminaven sense cap tipus de formació. Una turba de gent cridava: -visca la F.A.I! I alçaven el puny en alt. Segons l’autor: De cop i volta un dels caps de les turbes va dir: anem a la Plaça Catalunya;, i així ho van fer, van girar cua i van marxar cap a les places Universitat i Catalunya.

A l’hora de dinar, tota la comunitat va anar al menjador dels criats, com tots els estius, ja que al menjador de la comunitat feia molta més calor. Alguns Pares ja vestien amb roba de carrer, per si en algun moment havien de deixar l’escola. En el moment que dinaven, els crits i els trets es van tornar a sentir, provocant que alguns dels membres de la comunitat s’alterés. El Pare Joan Profitós, autor de la crònica, el Rector Joaquim Tous i el Pare Puigdomenech, van aixecar-se de la taula per veure què era el que passava ara. Eren els rebels que havien anat a plaça Catalunya, que van ser rebutjats per militars i falangistes que estaven a la plaça i tornaven a passar per davant de l’escola.

En aquell moment estaven entrant bales per tot arreu. Amb molta cautela l’autor de la crònica va obrir la porta de la seva habitació, per tal de canviar-se de roba, ja que veia un perill imminent. Va treure’s la sotana i va posar-se una jaqueta, com ell gairebé tots els religiosos van fer el mateix. Havien entès que tard o d’hora haurien d’abandonar l’escola. El P. Joan Profitós va sortir al passadís després d’haver-se canviat, i va veure com dos dels escolapis preparaven una bandera blanca, amb una barra de ferro i un llençol blanc, com a símbol de rendició. Ràpidament, el Pare Profitós va dir:” No, no hagan esto; se creerán que hemos disparado, y que nos rendimos”. Els dos Pares li van fer cas. El Rector, un dels seus criats i el Pare Joan Profitós van anar a obrir una sortida que donava a una casa veïna, des d’allà es podia sortir de l’escola sense haver de fer-ho per les portes principals. Aquesta porta s’havia construït, quan van haver de refer l’escola l’any 1909, a causa de l’ incendi sofert durant la Setmana Tràgica. Un cop oberta, els primers a passar van ser el Pare Rector i un criat. Aquella porta donava a un pati cobert, que era un taller de fusta, situat al Carrer dels Salvador, que es troba darrera de l’escola. La porta estava situada a l’actual gimnàs que dona al pati vell de l’escola. Després el P. Profitós i el Rector van tornar a avisar la resta de Pares. Tots els que van entrar en aquell taller ja anaven vestits de carrer. La porta es trobava a un lloc molt dissimulat i amagat: Per la part del taller la porta no es veia, i per la part de l’escola, la porta es trobava sota l’escala que pujava del pati interior i que donava accés a les classes. La porta estava tapiada amb claus i amagada en un lloc on es deixaven les escombres i pales de neteja. A més a més, les dimensions de la porta eren relativament petites i s’havia de creuar a quatre grapes. I així ho van haver de fer tots els escolapis que restaven dins del recinte escolar. Un cop a dins, el Pare Joan Profitós va voler anar a buscar les pessetes que havia deixat a la seva habitació, però quan va entrar l’últim li va dir que els rebels ja estaven pujant les escales de l’escola. L’Escola Pia Sant Antoni havia deixat de ser dels escolapis, els sindicalistes de la F.A.I ja l’havien ocupada. Ara no hi havia res que separés els militants anticlericals dels escolapis, només una senzilla porta. El pànic s’havia instaurat dins dels cors dels germans. Sabien que quan sortissin del taller la seva vida seria totalment diferent, perquè militants que trobaven un monjo, monjo que era assassinat. Però gràcies a aquell taller potser tindrien una oportunitat de salvar-se.

Però tot no va ser tant fàcil, els escolapis tenien un problema: dos membres de la comunitat estaven malalts.
El Rector va intentar traslladar al refugi els Pares José Gual i José Isanda, que estaven greument malalts. El primer tenia hemiplègia i l’altre patia una aguda neurastènia. El Pare Isanda no va ser trobat , i van decidir traslladar el Pare Gual cap al taller però no va ser possible per falta de temps, ja que la turba havia reventat la porta principal de l’escola amb una bomba.

Aquell dia tres dels germans de la comunitat van convertir-se en herois. Tots tres van sacrificar la seva oportunitat de fugir per intentar salvar als Pares Gual i Isanda. Aquests tres herois van ser: El Pare Casimir Sala, el Pare Ramon Casanovas i el Pare Ramon Puigdomenech.

El Pare Casimir era el porter de l’escola i com cada dia estava a la seva porteria. Quan van entrar els revolucionaris, juntament amb el P.Casimir s’hi trobava el Pare Puigdomenech. Els revolucionaris amb to de burla van preguntar pels altres germans.

Ells dos van respondre que ja no hi eren, que havien marxat. Acte seguit un dels revolucionaris va etzibar un cop al cap al Pare Puigdomenech amb el mànec de la pistola, cosa que el deixà greument ferit. L’estaven a punt de rematar quan de sobte una pistola es va disparar i va ferir a un dels revolucionaris. Aquests van denunciar al Pare Casimir acusant-lo d’haver disparat, però no se sap del cert si va ser ell qui ho va fer, potser havia estat el Pare Isanda, que havia desaparegut. Els tres herois van ser denunciats. Els revolucionaris van portar els tres escolapis a la delegació de la policia de Via Laietana. La “chusma”, ens explica la crònica, es va quedar a l’escola, buscant armes, i cremant i destrossant algunes classes,i van acabar trobant als Pares Isanda i Gual, els quals es trobaven tan malament, que donat el seu estat, els revoltats van decidir perdona’ls-hi la vida i portar-los a casa dels seus familiars, cosa per la qual els escolapis van estar molt agraïts.

Tot això passava al recinte escolar però no hem d’oblidar que els altres escolapis estaven dins del taller de fusteria que els feia de refugi.
El Rector va prendre diverses precaucions, molt encertades,gràcies a Dèu . Primerament va demanar al criat més antic de l’escola, que es deia Pep, i que casualment, també es trobava a l’escola el dia de l’incendi de l’escola el 1909, que sortís de l’amagatall i anés a avisar l’amo del refugi. En Pep va aconseguir realitzar l’encàrrec amb èxit. L’altra precaució va ser, mentre els escolapis anaven entrant, preparar ciment per tornar a tapiar la porta, un cop haguessin entrat tots. Per la banda de l’escola, la porta havia quedat molt amagada, entre escombraries i productes de neteja. Per la banda del taller es va tapiar la porta i es va dissimular el forat per on havien entrat amb unes planxes posades just a sobre.
I va ser allà, des d’aquell taller on van quedar reunits tota una comunitat amb els seus criats, i des d’on van poder escapar d’una situació crítica que els permetia salvar-se de moment.

En un altre fragment la crònica relata molt bé com els escolapis de la comunitat de Sant Antoni van viure aquelles hores dins del refugi, escoltant els crits dels veïns que patien per la crema de l’escola, o bé que dels que cridaven: -Visca la revolució! Van ser unes hores de pànic, que malgrat tot els van proporcionar una porta de sortida a aquell guirigall. Tot i així les hores es devien fer llargues i el patiment i la por creixien a mida que el fum entrava al refugi.
A les quatre o cinc de la tarda, l’amo del taller va anar a veure els escolapis. L’autor explica que mai podran agrair el que aquest senyor va fer per l’escola i la comunitat escolàpia. La generositat d’aquell senyor els va donar l’oportunitat de salvar la vida. L’amo, va anar acompanyat del seu sogre i tots dos es van disposar a explicar que estava passant i el perquè de tot allò. També els van informar que era molt perillós caminar per Barcelona amb papers que testifiquessin la condició sacerdotal d’escolapi, ja que el moviment revolucionari estava prenent un caire molt anticlerical. I després d’aquestes tràgiques notícies, els refugiats van cremar aquells papers que demostraven la seva fe.

Les pessetes que el Pare Joan Profitós havia agafat de la cúria Provincial van ser repartides a parts iguals entre tots els presents, per tal que un cop sortissin d’allà la sort els emparés.

Cap a dos quarts de vuit de la tarda, l’amo del taller va acompanyar als escolapis al pis de dalt. Era el despatx dels directors de l’establiment. No hi havia ningú. Els escolapis es van haver de quedar al pis de dalt mitja hora més. Abans de sortir al carrer el Pare Rector Joaquim Tous, va oferir als seus Germans les direccions de les seves famílies i altres famílies amigues, per tal que no sortissin tant perduts en una Barcelona que feia por. El Rector va indicar a quina casa podien anar, aquells Pares que no tenien família a Barcelona. També va indicar alguns hotels pròxims. Dies abans el Pare Joaquim Tous havia trucat a alguns hotels per preguntar si en cas de necessitat s’hi podien quedar uns dies. Cap a les vuit el Pare Rector i el seu criat van sortir primers per anar a casa del Pare José Gual, per comprovar el seu estat, però estava en bones mans, la seva família l’estava cuidant. Quan va tornar al taller per veure com anava la fugida dels altres escolapis només hi van trobar l’amo, que li va dir que havia anat tot molt bé. El rector li va donar les gràcies i va marxar.
20 de juliol
Durant tot el dia van continuar els trets pels carrers. L’autor es va posar en contacte amb un escolapi de la Cúria Provincial que havia anat a veure l’escola i que en aquells moments encara estava sota flames. Volia dir doncs, que l’escola portava tota la nit sota els efectes del foc.

21 de juliol
El Pare Joan Profitós, l’autor de la crònica, va anar a veure l’escola des del mercat. La part nova no estava molt destrossada, però sí molt ennegrida pel fum. Davant de l’escola s’hi trobaven els pupitres, bancs, i altre material escolar, que els revolucionaris i ocupants de l’escola havien tret a fora. La part de l’edifici antic estava molt malmesa: la planta baixa, el saló d’actes, biblioteca… A través de les finestres s’hi podia veure el cel blau. La part de l’església també estava mot deteriorada. I l’edifici on es trobava la impremta també. Semblava mentida que l’escola Pia Sant Antoni, referent en el barri, s’hagués convertit en un lloc com aquell, ennegrit, tan malmès, abandonat…