La Setmana Tràgica (1909)

La SETMANA TRÀGICA

El dia 23 de juliol de 1909 començava una setmana què seria recordada com l’esclat de violència més greu que viu ciutat de Barcelona en els inicis del segle XX. La situació d’extrema pobresa i indefensió que patien els obrers, els va portar a una revolució descontrolada . La greu situació d’aquest col•lectiu va posar en evidència davant del món que la industrialització a més de progrés , de riquesa i dels avenços tecnològics havia empitjorat clarament les condicions de vida i treball del proletariat barceloní.
Què va provocar aquest esclat ?
L’any 1898 Espanya perd el que restava del seu imperi colonial a causa de la guerra amb els EEUU altrament coneguda com la Guerra de Cuba. Així s’inicia un període de decadència , que serà descrit i analitzat per tota una generació d’escriptors espanyols clarament decebuts pels polítics ; a la societat catalana aquesta pèrdua l’afecta de manera molt important; no només es tractarà de la pèrdua material de les fàbriques, del comerç , de tants esforços ; serà la clau que donarà ales als partits catalanistes com la Lliga Regionalista que intenten d’entrar en la política espanyola per tal d’evitar que el motor econòmic del país es vegi de nou perjudicat.
Després que les forces catalanes es presentessin de manera conjunta a les eleccions de 1907 sota el nom de “Solidaritat Catalana” amb una presència de 41 diputats en el Parlament espanyol semblava que podrien redreçar la manera de fer dels governs de la Restauració, tant del Partit Conservador com del Liberal.
L’any 1906 a la Conferència Internacional d’Algesires Espanya havia aconseguit el control del territori del Marroc. Per tal de donar una” bona imatge” imperialista Espanya pacta una mena de desembarcament al port de Restinga el 14 de febrer de 1908, així de manera simbòlica les tropes espanyoles arriben al port i després d’unes quantes canonades i trets que no fereixen a ningú hissen la bandera espanyola per demostrar al món que continuen sent un país amb capacitat de domini imperial.
Un dels avantatges d’aquesta política era fer negoci . Molts obrers espanyols viatgen a Melilla per treballar en la construcció d’un ferrocarril que havia de connectar aquesta plaça africana amb les mines de Beni-Buifur, a la zona del RIF , aquestes mines eren propietat del Comte de Romanones i del Marqués de Comillas .El 9 de juliol de 1909 aquests treballadors són atacats per una cabila marroquí. Maura, cap del govern , decideix aprofitar aquest fet per realitzar un contraatac que creia que serviria per expandir les seves possessions africanes. Maura pren aquesta decisió en contra de l’opinió pública espanyola que estava tipa de guerres després del fracàs de 1898.
Així s’inicia una guerra al desert , en condicions terribles , sense ni aigua ni aliments sota un sol de justícia. L’exèrcit espanyol no està preparat per una guerra en aquestes condicions i comencen a patir derrotes importants; això obliga al govern a enviar reforços; decideixen enviar els reservistes, és a dir els homes que ja havien complert el servei militar ,la majoria són pares de família , obrers que ja havien donat anys de la seves vides, entre ells, veterans de Cuba.
Aquesta situació indigna la població , trenca les famílies, les deixa sense el sou del cap de casa i de nou es fa evident la gran injustícia del sistema de lleves que existia a Espanya: els qui tenien 6.000 rals podien comprar no anar a la guerra. Aquesta quantitat només se la podien permetre les famílies benestants; és així que els obrers pateixen aquesta doble discriminació.
Les protestes es donen arreu d’Espanya i el govern fa públic que concedirà una ajuda econòmica a les famílies que tinguin un dels seus membre mobilitzat ; però aquesta ajuda no arriba i els ànims estan molt crispats a Barcelona que és on s’embarcaven cap a l’Àfrica justament en vaixells de la Transatlántica, companyia propietat del Marqués de Comillas.
Enmig de les constants protestes ciutadanes ,el govern de Maura decideix aturar els embarcaments de tropes però llavors arriben noticies del front on les tropes espanyoles estaven patint derrotes importants amb nombroses víctimes mortals.
En aquest estat de coses arriba des de Madrid la convocatòria d’una vaga general proposada pels socialistes del PSOE i la UGT per a dia l 2 d’agost. Però a Barcelona Solidaritat obrera decideix avançar-la al dia 26 de juliol .Partits i sindicats obrers pretenen que la protesta sigui pacífica ,i bona part de les botigues de Barcelona segueixen la vaga en suport de la protesta. Només el Partit Radical d’Alexandre Lerroux pretén anar més enllà i aprofita l’ocasió per una revolució violenta i contundent, en barris obrers com el del Poble nou.

soldat a la porta de sant antoni abat setmana tragica 1909
El 27 de juliol la vaga continuava quan arriben noticies de la guerra : l’exèrcit espanyol acaba de patir una emboscada a “El Barranco del Lobo” on han mort 1238 soldats ,justament la majoria dels que s’havien embarcat el dia 18 de juliol a Barcelona. La situació està fora de control i el General Santiago publica un ban de guerra : l’exèrcit te ordres de disparar contra qualsevol que entorpeixi la via pública: la reacció no es fa esperar : grups d’obrers s’enfronten amb la cavalleria i l’artilleria a diferents barris de la ciutat; malgrat les ordres de Santiago l’exèrcit es mostra passiu, sembla que no vol acabar amb els revoltats; la guàrdia civil es veu obligada a participar ,controlant el propi exèrcit. Els reforços que han demanat a Madrid no arriben i la vaga no triga en esdevenir una rebel•lió. Al carrer, dones i nens desfilen al costat de l’exèrcit , de la tropa que es veu incapaç de disparar a qui els defensa.
En acabar el dia els carrers de la ciutat es converteixen en barricades ; més de 200 entre ciutat vella, l’eixample i Gràcia. Pensen en lluitar fins a morir : l’enemic podria ser qualsevol. Els crits són contra els amos de les fàbriques, els polítics i l’església. El comitè de vaga fracassa i comença la revolta incontrolada que esclata de manera violenta en els districtes dominats pels seguidors radicals d’A.Lerroux : el Paral•lel i les Drassanes. I aquí és quan l’Escola Pia de Sant Antoni es converteix en objectiu dels revoltats.
Gràcies al llibre d’ Alèxia Domínguez ,periodista i ex-alumna de l’escola , La Setmana Tràgica de Barcelona 1909, podem conèixer amb detall els fets que es van produir i que citem a continuació, extrets de la premsa de l’època.

Sant Antoni vista general incendi 1909
“El vell i espectacular edifici del Reial Col•legi de Sant Antoni – de quatre pisos d’alt que ocupa tota una illa de cases al cor de la ciutat,prop d’un barri humil- és el primer centre escolar catòlic assaltat aquell fatídic dimarts. Els escolapis estan vinculats des de fa temps a la causa carlista, sobre la qual s’escolten rumors d’un possible nou alçament (després de les guerres carlines del S.XIX). Segons els escolapis, s’escull aquella propietat perquè representa el principal ordre religiós relacionat amb l’educació del pobre, rep generoses subvencions de l’Estat i complementa l’ensenyament dels pobres amb de les classes acomodades. A més a més , constitueix un dels blancs més atacat per part dels educadors laics, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia.
Els escolapis en flames

1909. "Setmana tràgica". Incendi dels escolapis.

1909. “Setmana tràgica”. Incendi dels escolapis.

L’atac es prepara minuciosament. A primeres hores del matí es comencen a aixecar barricades pels voltants de la zona per tal d’impedir que la policia muntada o la cavalleria militar carreguin contra els rebels. Setze guàrdies civils a cavall aconsegueixen desmantellar-les. Al migdia , aprofitant que els guàrdies s’han retirat per motius desconeguts, homes, dones i nens comencen a aixecar de nou les barricades. En una estratègia de distracció, els militants del P .Radica l Lerrouxista, Rafael Fernàndez ( el noi de la Veu) i Adela Anglada incendien l’ església de Sant Pau del camp,situada prop del mercat de la Boquería. Els encarregats de cremar els escolapis, 20 joves dirigits per Josep Gomis Montells, aprofiten aquest moment per proveïrse en una armeria propera. S’apoderen de 25 fusells, 500 revòlvers i 35.000 cartutxos, que distribueixen a les barricades. A les dues de la tarda, un home ben vestit –uns diuen que és carterista, d’altres fill de família rica- crida :” Viva la República y la revolución” coma senyal d’atac. Un grup de joves forcen l’entrada per les grans portes de fusta que donen a la Ronda de Sant Pau. Un altre conjunt de nois trepa fins al segon pis amb l’ajuda de les escales de mà, mentres que altres proven de forçar l’entrada per les portes d’accés al pati. Centenars de persones contemplen l’espectacle des del carrer i les balconades veïnes.
Cinquanta sacerdots i germans escolapis que es troben en aquell moment a l’interior es neguen a abandonar l’edifici. El Rector, el P. Ramon Riera, està convençut que el barri es posarà de la seva banda i els defensarà, però s’equivoca. Després de 3 frenètiques trucades al General Santiago, arriben 50 homes d’infanteria i 12 soldats de cavalleria. Seguint la tònica habitual, són rebuts entre aplaudiments. Les tropes no fan altra cosa que escortar els sacerdots fins els carruatges que esperen fora. El general marxa, però molts soldats es queden a observar l’ incendi de l’escola.
Els escolapis estan convençuts que l’exèrcit te ordres de “tolerar” certes coses. A les 3 de la tarda, gairebé 60 joves dominen l’interior de les escoles pies i llencen per la finestra objectes a la foguera. Els saquejadors descobreixen una màquina de produir monedes falses, que els religiosos asseguren que s’utilitza per encunyar medalles. Finalment col•loquen explosius a l’ala dreta de l’escola, destrueixen els murs exteriors i cremen l’edifici sencer. Aquesta és , sens dubte, l’obra devastadora més dramàtica i triomfal de tota la setmana.”

Com a resultat de la destrucció de l’escola i de l’església dels Antonians es van patir pèrdues de valor incalculable tant pel que representava des del punt de vista material com del valor patrimonial: A l’altar major es trobava un retaule gòtic de Jaume Huguet ( S.XV) que representava la vida del sant patró, sant Antoni Abat. A la Fundació Mas es conserven les fotografies que es van realitzar el 1902 en motiu d’una exposició i que son l’únic testimoni d’aquest tresor.

Retaule gotic Jaume Huguet 05341009 [1600x1200]

 

Retaule gòtic de Jaume Huguet ( S.XV)

Deixa un comentari