Tercera etapa (1862-1885)

Gràcies a la pressió ciutadana realitzada tant per prohoms de la ciutat com per metges higienistes, Felip Monlau entre ells, s’aconsegueix que la reina Isabel II permeti l’enderrocament de les muralles de Barcelona, i s’acabi així amb un dels càstigs imposats per Felip V en el Decret de Nova Planta (1716).

En començar l’any 1862 s’inicia la gran transformació urbanística de la ciutat; les obres van durar mesos i per descomptat van provocar molt enrenou. Malauradament i a causa de les plujes torrencials del 15 de setembre, el col·legi i tota la zona del Raval es van veure afectats per greus inundacions. Així van caldre dies per netejar i posa a punt tant l’escola com l’església, fet que endarrerí l’inici d’aquell curs. Però no tot va ser negatiu: els escolapis, en veure la possibilitat d’ampliar l’espai dels edificis, i per aquest motiu van elevar una súplica a Isabel II, que havia visitat l’escola l’any 1860. Així va ser com els escolapis van aconseguir de nou ampliar el seu espai i de forma immediata es van posar a treballar en les noves construccions.

La casa de l’intendent s’amplia amb un pati d’esbarjo de forma quadrada i el tanca un edifici de tres plantes situat a la Ronda de Sant Antoni. Aquests nous espais serien també per als alumnes externs.

El Seminari, tot i ser de construcció recent, es veu ampliat en els dos extrems per un allargament de les torrasses i manté la mateixa façana central del seminari com podem comprovar en aquesta fotografia.

Edifici Escola 1909

Fotografia de l’edifici de l’escola del 1909, on es pot apreciar aquesta ampliació

Així podem observar la construcció d’una galeria que recorre la planta baixa del nou edifici que comunicava els diferents espais de la planta i del 1r pis, just on estaven situades les aules que van millorar tant pel que fa a les dimensions com en la lluminositat i ventilació a ponent i a llevant. I també podem observar que una tàpia amb una porta central separava l’escola del nou carrer anomenat, ronda de Sant Pau.

Es creu que a la torrassa situada a l’extrem nord s’hi va instal·lar l’internat per a universitarisi en fou director el P. Joan Martra.

Més endavant, el 1881, es va restaurar l’església gòtica, polint la pedra original que havia estat pintada amb ratlles de colors, així com també s’hi van construir tres arcs de finestra semblants als del pòrtic, tal com podem veure en aquesta imatge, on també veiem l’edifici construït el 1873 que tancava el xamfrà de la ronda de Sant Pau amb el c. Sant Antoni. Aquí es va instal·lar la comunitat escolapia cada vegada més nombrosa.

La voluntat dels escolapis era preservar i millorar el patrimoni gòtic que havien rebut i oferir-lo així a la gent del seu barri.

Església Sant Antoni Abat 1885

Església Sant Antoni Abat 1885

Afortunadament els escolapis es van lliurar de nou de la persecució liberal de 1868, quan es van tornar a suprimir tots els ordes religiosos excepte el de l’Escola Pia que va continuar treballant durant el sexenni democràtic (1868-1874).

Pel que fa a l’ensenyament, durant aquesta etapa va continuar seguint els dictats de la Llei Moyano, però pel que fa als escolapis van haver de pensar en una manera de finançar les seves escoles les quals no rebien cap tipus d’ajut dels ajuntaments des de 1845, en no considerar-les escoles públiques.

De nou el llibre del P. Florensa ens informa sobre una idea proposada pels PP. Josep Gispert i Jaume Espasell que serviria per al manteniment del col·legi.

A partir d’aquest moment hi haurà dos tipus d’alumnes: els “recomanats” que es quedarien més hores a l’escola rebent seveis com els d’estudi guiat, repassos o fins i tot altres matèries no obligatòries, per les quals pagarien una quantitat de diners, i els alumnes “no recomanats” que continuarien amb l’ensenyament obligatori de forma gratuïta. Aquesta solució sembla que es va iniciar a l’Escola Pia de Balaguer i els alumnes, recomanats o no, compartien aula, però en el cas de Sant Antoni, com que era una escola gran, es van dividir en dos grups diferents que a la pràctica es coneixien com a “rics” i “pobres”, cosa que va provocar sovint rancúnia entre ells. Estem en una societat molt conservadora i de classe, i la diferència també es farà palesa en l’uniforme d’uns i altres com podem veure en la imatge.

http://epcweb.cpd01svt.net/historiaepsa/wp-content/uploads/sites/10/2014/06/pag-37-sortida-dels-recomanats-S-XIX.png

És també en aquesta etapa que es va institucionalitzar la matèria d’urbanitat fent ús d’un llibre: Tratado de urbanidad para uso de los colegios y escuelas, escrit pel P. Joan Martra i editat a Barcelona per Lluís Niubó el 1874. Amb aquesta obra del P. Rector de Sant Antoni, podem comprovar una vegada més que la nostra escola era el cap i casal pedagògic de l’Escola Pia Catalana. Destacaríem d’aquest llibre un aspecte molt modern: la implicació de la família en la tasca educativa del noi per tal d’ajudar a la formació completa de l’alumne, i del seu creixement com a persona.

Tratado de urbanidad 1896

Aquest és un exemplar del llibre que pertany al 1896 i que es va anar reeditant fins al S.XX a tots els col·legis escolapis.

 

Deixa un comentari