Manuel Milà i Fontanals neix a Vilafranca del Penedès, el 4 de maig de 1818 i mor el 16 de juliol de 1884.Va rebre la seva formació inicial a l’Escola Pia de Sant Antoni per dedicar més tard la seva vida a la filologia catalana. Se’l considera un dels impulsors de la Renaixença, gràcies als seus esforços en la restauració dels Jocs Florals i les seves publicacions en el camp de l’ortografia.

Es va llicenciar en Dret a l’Estudi General de Barcelona. Entre 1838 i 1844 va estudiar a París sobre els manuscrits de la literatura provençal. A partir de 1845, retornà a Catalunya i es va doctorar en Filosofia i Lletres. Un any després obtenia la càtedra de Literatura a la Universitat de Barcelona.
Va ser un important membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (creada l’any 1858).
Cal destacar la seva activitat com a historiador de la literatura medieval catalana i la seva intervenció en les polèmiques sobre la unificació de l’ortografia, quan va proposar per primera vegada la divisió dialectal del català en dos grans blocs: l’oriental i l’occidental.

El filòleg medievalista Jaume Riera i Sans li va atribuir la falsificació literària de la novel•la cavalleresca Curial e Güelfa, fent-la passar com un text legítim en català del segle XV, però posteriorment va quedar demostrat que l’acusació era falsa i la per tant la novel•la era original.
Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il•lustres de l’Ajuntament de Barcelona.

Les seves obres més destacades són:

• Romancerillo Catalán (1882), on apareix per primera vegada impresa la Cançó del Comte Arnau
• De los trovadores en España (1861)
• De la poesia heroico-popular castellana (1874)

Bona part de les seves obres foren recollides per Marcelino Menéndez Pelayo del 1886 al 1896, amb el títol Obras Completas de D. Manuel Milá y Fontanals, i el 1908 apareix un recull de la seva poesia en català.