Angel Guimerà

Angel Guimerà neix el 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Aquest fet es deu a que el seu pare, Agustí Guimerà, es va traslladar a Canàries per portar un negoci familiar. Quan Guimerà té set anys decideixen tornar a Catalunya i s’instal·len definitivament al Vendrell. Es troba un ambient diferent al que estava acostumat a les illes però de seguida s’adapta i comença la seva formació a l’Escola Pia de Sant Antoni on serà un intern ja que no es podia desplaçar cada dia fins on vivien. Es va formar a l’escola en la tècnica de versificació en castellà.
De retorn al Vendrell es vincula al moviment literari català. En ocasions es reuneix a la rebotiga d’una farmàcia de la plaça del Pi amb joves intel·lectuals de l’època, amb qui inicia una amistat de per vida.

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà publica la primera poesia “El rei i el conseller”, a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals.
El 1875 obté un accèssit als Jocs Florals amb “Indíbil i Mandoni” i l’any següent guanya la Flor Natural amb “Cleopatra”; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l’Englantina i la Viola, per “L’any mil”, “El darrer plany d’en Claris” i “Romiatge”, respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber.

Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.
El 1886 estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel, que es converteix en un èxit, és traduïda a vuit idiomes. Gràcies a l’èxit d’aquesta obra s’inicia la projecció internacional de l’autor. A partir d’aquest moment, comença l’etapa de plenitud de Guimerà, que s’estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900). Les obres recullen, amb trets realistes, els conflictes i els personatges de la Catalunya del moment.

El 1889 presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya.

A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents. En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites. Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L’aranya (1906), d’arrel naturalista.
Entre els anys 1913 i 1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa.

El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d’Honor.

Els darrers anys, Guimerà té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l’Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa i és elegit, el 1894, president d’aquesta entitat.
Com a president dels Jocs Florals, el 1892, comença el seu discurs amb “Catalunya no ha mort”, que és àmpliament comentat per la premsa de l’època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l’Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català el seu discurs inaugural.

Mor a Barcelona, a casa seva, al carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924.